El perquè de les competències educatives?

El concepte competència va néixer en el món de les empreses i s'utilitzà per a definir els coneixements, habilitats i destreses que té un individu per a donar respostes eficients i ràpides als problemes que s'enfronta en un determinat context. Aquesta idea de competència en l'educació va ser definida en la Llei Orgànica d'Educació (LOE) el 2006 per a especificar unes noves estratègies i didàctiques d'aprenentatge que fossin útils per a crear ciutadans més autònoms, actius i participatius. Aquest objectiu que proposa l'escola innovadora, se centra més a fomentar una educació on l'alumne adquireixi un paper actiu en el procés d'aprenentatge. És per això que el terme competència inclou tant sabers teòrics com a pràctics de la mateixa manera que les actituds. El projecte DeSeCo, OCD (2002) classifica les competències clau en tres nivells. «la interacció entre un grup socialment heterogeni, actuar de forma autònoma i utilitzar les ferramentes (cognitives, socials i físic) de forma interactiva». L'Informe Delors de la UNESCO (1996) «La educación encierra un tesoro» estableix quatre pilars fonamentals en el món educació: aprendre a ser, aprendre a conèixer, aprendre a fer i aprendre a conviure.

Imatge extreta de Flick que és Wiki Commons (link)

Les competències bàsiques no només es centren en les aules, sino que es tenen en compte les relacions personals que s'estableixen, la comunicació entre tots els membres de la comunitat educativa, professors, alumnes, famílies etc. Ara bé no sempre és fàcil dur-les a terme, atès que els centres es troben amb un currículum que complir, on cada vegada hi ha més continguts per assolir, i això fa que el professor es trobi saturat i frustrat per a la quantitat de coneixement que l'alumne ha d'aconseguir; amb el llibre com a instrument bàsic, el qual resulta molt difícil acabar dins el termini escolar i a més condiciona l'autonomia professional. No hem d'oblidar que venin d'un sistema educatiu propodèutic i selectiu amb uns conitinguts tancats, el qual obligava als alumnes a memoritzar un gran nombre de continguts adreçats a uns estudis universitaris.

Per tant hem de lluitar per una educació que formi a  estudiants implicats i entusiastes, que es puguin desenvolupar en funció de les seves possibilitats i habilitats. Que arribin a adquirir un pensament crític, que els ajudi a qüestionar les estructures de la societat mentre que l'educador es limiti a acompanyar-los i a guiar-los, proporcionant-los els elements necessaris per a què es desenvolupin com a un ciutadans  lliures  i autònoms que, sàpiguen donar respostes als problemes que la vida quotidiana  els hi presentarà. Tal com comentava en el meu blog  Les competencies,  el Doctor en Sociologia Rafael Feito Alonso manifestà que: " L'escola ha de formar persones amb capacitat per aprendre permanenment, lectors inquietuts, ciutadans participatius i solidaris, pares i mares implicats, treballadors innovadors i responsebles..."  encara que considera que les competències a Espanya es contemplen  com un afegit més al currículum, en comptes que els continguts estiguin al servei de les competències.

El llibre de text 'és el curriculum #edubateMA

Una foto publicada por @dongwei45 el Oct 10, 2014 at 8:32 PDT

El rol del professorat

Les noves tecnologies han passat a formar part de les nostres vides i, de la mateixa manera han entrat a les aules. El professor no pot viure aliè al que passa al seu voltant, això fa que contínuament es trobi davant nous reptes a desafiar. L'entrada de les TIC a l'educació ha comportat canvis importants dins del món docent, i això ha fet que el rol del professor s' hagi vist modificat. Que hagi tingut que actuar a gran velocitat, per  adaptar-se als nous discursos i estratègies que han implicat les noves tecnologies. El professor ha hagut de reciclar-se per  poder actuar com orientador i facilitar a l'alumne l'ús d'aquests recursos i eines informàtiques, i així guiar-lo dins aquesta nova manera de concebre l'aprenentatge.

 I dic nova manera de concebre l'aprenentatge, perquè l'era digital o Societat del Coneixement, ha set un element fonamental pel pas de l'escola tradicional a la escola constructiva. EL sistema d'aprenentatge carregat de continguts fets i principis tancats, on el professor era l'element actiu,  que a través de la retòrica transmetia el coneixement, ha esdevingut a un sistema educatiu constructiu, ple de procediments, actituds i recursos diversificats. El llibre de text ha deixat de ser significatiu davant l'ampli ventall de possibilitats que han aparegut per  ampliar el coneixement, com ara: videos, articles on line, simulacions, construccions de Second Life, Museus virtuals etc. 

 L'aparició de les TIC han aportat una nova visió de la realitat, l'estudiant interactua amb diversos investigadors i el professor acaba convertint-se en un arbitre a l'hora de gestionar el coneixement. Tal com apunta Holderein «els professors es limiten a compartir el coneixement que passa ». Santos Guerra en el seu blog « Ser docente", opina que el millor professional és el que millor manipula els materials amb els quals treballa, però en la docència és el que millor els llibera. (.http://blogs.opinionmalaga.com/eladarve/2012/10/20/ser-docente-i/)

Imatge: Karmapeiro.Wordpress.com

Si observem el model TPACK  ens adonem que l'educació ha de participar d'uns continguts pedagògics tecnològics per a poder transmetre el coneixement amb una major eficiència i fer front al poder que exerceixen els mitjans de comunicació, Internet, discoteques, drogues, alcohol entre els adolescents. El docent es troba davant el repte d'haver de seduir als alumnes amb diferents metrologies i recursos. És el final del professor que treballa dins una comunitat tancada amb uns recursos limitats. Ara el docent es troba davant una multiplicitat de recursos que moltes vegades es fan difícils                                                                               de gestionar.